Callado, Emilio
Actualment ningú no pot ignorar la importància de les catedrals durant l'Edat Moderna, tant en la vida de la pròpia església com en l'entorn social, econòmic i polític de l'època, perquè desbordaren amb la seua projecció l'àmbit estrictament eclesiàstic. El paper de les catedrals, determinant al llarg de les centúries anteriors, resultà especialment significatiu en el Segle de les Llums, com un dels principals centres de poder i atracció religiós i espiritual, a més de destacat lloc de desenvolupament intel·lectual i d'intercanvis culturals.
Passaria així en el cas valencià, on el moviment il·lustrat dificilment pot explicar-se sense atendre's a la seu. Sobretot per la vinculació a tal fenomen de bona part de les seues dignitats, canonges i la resta de prebendats, alguns dels quals van tindre un rellevant protagonisme en l'Espanya dels Borbons, bé per les responsabilitats religioses i polítiques exercides o la labor reformista realitzada. Ací estan els noms potser més coneguts de Francisco Pérez Bayer, Felipe Bertrán, Asensio Sales, José Climent, José Tormo, Juan Antonio Mayans o Vicente Blasco.
A través de les figures enumerades, i d'altres més, es faria partícip la catedral de València de la I·llustració -en l'ensenyament, la litúrgia i la predicació, l'art i la música- tot contribuint a difondre-la entre la societat amb maneres, actituds i formes renovades capaces d'insuflar nous aires a l'Església. Com a part integrant d'esta, la seu no va lograr lliurar-se del regalisme borbònic, fonamentalment a partir del Concordat de 1753. Tampoc no pogué sostraure's de l'ombra del bàcul episcopal, tot coincidint amb els pontificats d'Andrés Mayoral o Francisco Fabián y Fuero, arquebisbes de forta personalitat i fermes convicions. Corona i mitra no foren les úniques institucions a les quals va estar vinculada la catedral. Estretes relacions va mantindre també amb la Universitat i el Municipi, confraries, gremis, etcètera.
