Fernández, Jesús
El present estudi es proposa rastrejar el sentit de la negativitat com a mediació fonamental des de la qual accedir a la comprensió de la naturalesa i funcions de l'art en l'estètica d'Adorno. I açò es fa molt pegat al terreny dels propis textos adornians. L'articulació de la negativitat s'aborda des d'una duplicitat d'itineraris que s'entrecreuen en Adorno: en l'estètica, com a teoria de l'art (racionalitat), i en l'obra d'art (mimesi), com a producte humà que es constitueix a través d'elements compositius propis: gèneres, forma, materials, tècnica, muntatge. Ambdues perspectives són convergents en Adorno i en ambdós es fa present la negativitat com a mediació fundant del pathos de la distància i, consegüentment, de la modernitat estètica d'Adorno. L'art s'autoproposa doncs com a paradigma de raó no identificadora, de relació no coactiva, fent de l'art el suport d'una ètica no prescriptiva, i alliberada de dogmatismes; el que li permet afirmar a Adorno que si bé l'eficaç de les obres no és la praxi, aquesta s'oculta en el seu mateix contingut de veritat.
