Anna Costa / Joaquim Rabaseda / Joan Gay
Abans de la independència de Cuba, de la derrota traumàtica dEspanya, del Desastre del 98, les havaneres ja parlaven de la guerra, dels soldats catalans, de les fruites de pinyol dolç, de la sensualitat pertorbadora de les dones dultramar i de tots els tòpics de lamor romàntic. Les cantaven els pescadors, els obrers de les fàbriques, els personatges de les sarsueles, els cantants professionals, els músics de carrer, els fills de les classes dirigents. Les havaneres eren una música de moda.
Abans de la seva forma cantada, lhavanera va ser un ballable lent que a Catalunya era més conegut amb el nom damericana. El seu ritme cadenciós intensificava la intimitat de les parelles que sagafaven per ballar en teatres, llotges, sales de ball, envelats, places i carrers. Per això es va associar al pecat, a la transgressió social, a les actituds rebels. Les havaneres van ser un ball de moda.
Abans darribar a Catalunya, les havaneres van passar per Madrid. Coincidint amb lexaltació de la Guerra dÀfrica del 1859 es van transformar en un gest dorgull nacional, en un dispositiu polític per mantenir la imatge pública de limperi espanyol, la idea dun regne fort, bèl·lic i colonial, davant les nacions del món. També a Catalunya les havaneres van esdevenir un símbol nacional.
El 1881 es va representar per primera vegada lòpera Carmen a Barcelona. La protagonista de la història sexhibia a ritme dhavanera dalt lescenari. Célestine Galli-Marié, la mateixa mezzosoprano que lhavia estrenat sis anys abans a París, va captivar el públic. La seva potent presència escènica va veures reforçada per un ritme que els catalans coneixien, cantaven i ballaven des de feia dècades. Aquesta és la història de les primeres havaneres a Catalunya.
