Sáez, Begoña
A la calor dels nous vents modernistes, el decadentisme va irrompre en l'escena espanyola de finals del segle XIX endinsant-se per les senderes de l'erotisme, l'androginia, el satanisme, la perversió, l'individualisme o els paradisos artificials. Un atac demoledor contra la norma literària imperant que prompte va deslligar una reacció no menys virulenta. Si Max Nordau va reduir les aportacions de simbolistes, parnassians o decadents a meres patologies mentals, els seus detractors a Espanya no es van quedar a la saga ratllant-les de "literatures malsanes" i aliè als gustos espanyols. D'aquesta manera, el decadentisme va ser primer desacreditat, per a, després, acabar sent ignorat i arrancat de la història mateixa de la literatura. No obstant açò, com posa de manifest aquest llibre, els ressons de Baudelaire, Verlaine, Wilde, D'Annunzio, Rachilde o Huysmans van deixar la seua petjada en el panorama artístic espanyol, inspirant una literatura que va entaular un clar diàleg amb aquell context cultural europeu del que durant molt temps se li ha volgut excloure.
