Mercanton, Jacques
No vaig conèixer a James Joyce fins als últims anys de la seua vida, en l'època en la qual estava acabant la seua última obra, Finnegans Wake. Per tant serà el retrat d'aquest Joyce el que troben en aquestes pàgines.
Un retrat fidel, i aquest és el seu únic mèrit. No he retocat, resumit, desenvolupat ni deduït gens: ací apareixen els moments o les hores de l'escriptor, de vacances i treballant. Les paraules que li faig dir són les que va dir. Que no us estranye que les anotara llavors. A més, com assenyale més endavant, la companyia de Joyce em va fer exercitar la memòria: li agradava que un s'acordara de les coses amb precisió i amb detall.
D'entre aquests detalls bastava amb fer una selecció; alguns records només pertanyen a la intimitat de la memòria. Uns altres fan referència, en l'atzar de les hores i les trobades, a coses que concerneixen a l'home i no a l'escriptor. Encara que al principi resultava recelós i desconfiat, Joyce es bolcava en la confiança pròpia de l'amistat de la mateixa manera que s'expressava en la seua obra, amb la mateixa sinceritat. Però exactament igual: amb la mateixa sinceritat inviolable. Ni la mort ni la glòria poden trencar aquest pacte tàcit.
Des de 1966, any del vinticinquè aniversari de la seua mort, en el cementeri de Fluntern, en Zurich, hi ha una estàtua sobre la tomba en la qual Joyce jau al costat de la seua dona, les restes de la qual van ser traslladades al costat dels de l'escriptor. Fa alguns anys, quan vaig estar en Fluntern, encara no hi havia res en aquest cementeri una mica salvatge, situat en un pujol a la vora d'un bosc, que recordara al visitant la seua presència. El guarda et conduïa a través de les avingudes fins a una xicoteta tomba envoltada de moltes altres, pobra i senzilla com una tomba musulmana: una làpida en el sòl en la qual estava escrit el nom i les dues dates, i en segon pla, entre les lluminàries, la creu de fusta d'una altra tomba.
Feia un temps plujós, una pàl·lida llum de febrer, el mes del seu naixement. Se sentien els crits i el murmuri dels animals del zoo proper, la proximitat del qual li haguera agradat. Jo recordava aqueix fragment de Finnegans Wake que havíem desxifrat junts amb plaure: A Phoenix Park Nocturne, l'oració solemne dels animals de la Rondalla a la caiguda de la nit, el seu parenostre: !Panther monster!
Em venia a la memòria un altre record, íntim, i també humorístic. En no record quin saló de te del carrer Rivoli, després d'haver recorregut les seues tres o quatre sales sense trobar lloc, i molt a pesar nostre, ens havíem instal·lat en el vestíbul, al costat de la porta d'entrada, a la mercè dels corrents d'aire. I no deixaven d'arribar nous clients que s'atapeïen en les sales veïnes, que ja estaven abarrotades. És curiós, ingènuament, tothom entra i ningú ix. Joyce es va tirar a riure: El mateix que en la creació, o en el més enllà; estic convençut que l'Església s'ha oblidat d'explicar-nos aquest misteri. O com en Work in Progress, vaig dir jo. El seu riure es va fer més fort, encantador, juvenil. Reconeixia amb alegria la intenció del seu gran poema: reproduir, de la manera més fiable possible, la inesgotable comicitat de la creació del món.
