Marcel Riera
Que un poeta decideixi emprendre una empresa que, per la seva dificultat, tant pot ser titllada de valenta com dinconscient, arriscada en tot cas, és una excellent notícia, perquè, dentrada, demostra lambició de qui escriu. El fracàs o lèxit de laventura no depèn tant de la tria del tòpic literari, com de la vàlua del poeta, de la seva capacitat dobservació i delevació, és a dir, de la conjunció de la mirada i la consciència. El tòpic, deia, és Girona. I el poeta, per sort, es diu Marcel Riera. Quan parlo de tòpics, que sentengui, em refereixo a les diverses accepcions del diccionari que ens parlen dun tema culturalment tipificat, és a dir, un lloc establert que funciona retòricament com a pretext, que serveix de punt de partida per construir un univers poètic.
Aquest lloc triat per Riera és Girona. I resulta que és probable que lúnica manera dacostar-shi, en una barreja de proximitat i llunyania, de coneixement i ingenuïtat, sigui la dalgú que coneix bé la ciutat, però que alhora no és la seva. Que és capaç dassumir el llegat literari que Girona ha generat, però que hi aboca, també, la percepció genuïna i desproveïda de lloses, la del visitant ocasional.
