Ferragud Domingo, Carmel
Poc després de la conquesta de Mallorca, en 1229, Nunó Sanç, comte del Rosselló i de la Cerdanya, que hi havia tingut un protagonisme central i que en va ser un dels més afavorits en les donacions de Jaume I, va fundar a la capital illenca un hospital sota ladvocació de Santa Eulàlia, que poc després rebria el nom definitiu de Sant Andreu. El comte va establir les bases per al seu funcionament i el va proveir de béns materials. Però els plans canviaren quan a la mort del noble sense descendència lhospital passà a ser patronejat per la casa reial. A poc a poc, la institució shagué dadaptar a la voluntat dels monarques i a les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques duna època tan convulsa com la tardomedieval, amb guerres, fams i pesta. De tot això pretén donar compte aquest estudi. Fet i fet, es tracta de resseguir-ne la trajectòria, fins a la seua desaparició en passar a formar part de lhospital General de Mallorca, a mitjan segle XV, a partir de lanàlisi de fonts diverses, conservades de manera esparsa als arxius de lantiga Corona dAragó; acostar-se a lestructura física de lhospital, les seues fonts dingressos, els gestors i empleats en la institució, i els pobres malalts atesos. Sant Andreu és un exemple més entre els milers dhospitals que es bastiren a lOccident europeu. Un element fonamental, simbòlic, amb una multifuncionalitat extraordinària pròpia del que foren uns ideals comuns dins el cristianisme, però també amb les particularitats que caracteritzaren totes aquelles institucions caritatives.
