Guansé i Salesas, Domènec
Crític, novellista i dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894-Barcelona 1978) és considerat un dels periodistes culturals catalans més rellevants del segle XX. Començà a collaborar de la mà dAntoni Rovira i Virgili, que el 1924 li encarregà la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una columna diària dopinió a La Nau. Durant el període dentreguerres, sespecialitzà com a crític literari i teatral en publicacions de prestigi com ara DAcí i dAllà, Mirador, La Publicitat o La Rambla. Publicà també les primeres novelles (Les cadenes dEva, 1932; Una nit, 1935) i peces dramàtiques (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939, sestablí a Santiago de Xile, on fou lànima de la revista Germanor. A lexili donà a conèixer La pluja dor (1950) i Laberint (1952), a més dun assaig modèlic: Retrats literaris (1947). De retorn a Barcelona el 1963, escriví les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Anselm Clavé (1966).
Domènec Guansé teixí, entre 1950 i 1978, una extensa xarxa epistolar amb corresponsals de linterior i de lexili republicà. Iròniques i punyents, les seves cartes revelen la nostàlgia dun temps perdut el de la preguerra i la voluntat tenaç de contribuir a la reconstrucció dels pilars demolits de la cultura catalana, a Santiago de Xile o, a partir del retorn el 1963, a Barcelona. Consagrat en cos i ànima a la literatura, Guansé escriu el seu epistolari per lluitar contra les adversitats i les limitacions de la distància o de la manca de llibertats, per afermar una continuïtat cultural profundament malmesa després de la débâcle del 1939 i, si més no, per conjurar la sensació d«exiliat permanent» que tingué tant a la capital xilena com a la catalana. Lexili perdurable aplega una selecció de les cartes que Guansé envià a figures destacades del món de la política, les lletres i la cultura catalanes del segle XX: Xa-vier Benguerel, Roser Bru, Josep Ferrater Mora, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Josep Tarradellas o Rafael Tasis, entre molts daltres. Amb el relat autobiogràfic que hi ordeix, Guansé deixa testimoni de les penúries professionals com a crític i escriptor, i de la represa tímida, però irreductible de la vida literària durant gairebé tres dècades. Espai per a la confidència i la memòria, aquest epistolari esdevé una crònica collectiva dun país i duna cultura que hagueren de reviure de les cendres duna desfeta de conseqüències incalculables.
