Josep-David Garrido i Valls
Els Banu Mardanix era una nissaga andalusina, oriünda de la Frontera Superior (ath-Thagr al-Alà) i establerta a terres valencianes al segle XII. Sad ibn Mardanix fou el defensor de Fraga (Baix Cinca) contra lagressió de lexèrcit aragonesopamplonès dAlfons I «el Bataller» en 1134. El seu fi ll Muhammad i bn Sad nasqué a Peníscola (Baix Maestrat) en 1124 i en 1147 es convertí en lemir de València i Múrcia, lemir de Xarc-alandalús (Orient dAlandalús).
És el cèlebre Rei Llop de les cròniques cristianes i el campió de lortodòxia sunnita andalusí contra el califat heterodox dels almohades nord-africans. Finalment, vençut el Rei Llop (1172), els almohades sapoderaren de tot lemirat mardanixí. Un germà de Muhammad ibn Sad, Yusuf, col·laborà des de València amb els almohades i aconseguí mantenir la preponderància de la família al territori valencià. Nét daquest Yusuf fou Zayyan (Zaèn), emir de València des del 1229 fi ns a la caiguda de la ciutat a mans dels catalanoaragonesos de Jaume I en 1238. Lestirp dels Banu Mardanix protagonitzà la vida política de les terres orientals dAlandalús des de mitjan segle XII fins al col·lapse defi nitiu del segle XIII. Aquesta és la seua història, la història alhora daquell país que parlava algaravia i precedí a la Catalunya Nova (Tortosa i Lleida) i a la Catalunya Novíssima (el País Valencià), bastides per Ramon Berenguer IV, Jaume I i llurs successors.