Rafael Casanova Estruch
Rafael Casanova fa del món una realitat on cada detall es revela eloqüent, mentre que lànima és escenari de trobada, camp on sentrecreuen les fugues, lempremta deixada per totes i cadascuna de les experiències: «El goig que té la branca quan bressola la fulla / el plaer de ser pedra camí de la muntanya», «És dissabte en la casa, la notes més aletargada / com si una pàtina de temps traspassa els seus mobles
».
En aquest poemari trobem confessions duna sinceritat que és difícil que no desfonguen les resistències del lector inclinat al formalisme. «Ja no saps com ser home», «Jo que tenia un nus en la paraula»...
La conclusió que simposa i dóna sentit al conjunt didees nodrides de sensacions, bolcades al seu servei, es conté en expressions com «el plaer de ser temps» o lacceptació valenta i incondicionada de voler-se «hoste del temps», «Em sustenta lamor que sent per les persones, / per la vida del temps», «la galeria profunda del temps i de la pell», «La bellesa també pot ser el temps»
El temps i laltre com ha dit algun filòsof de renom, al qual el verb de Casanova no té res a envejar. «Efímer, com tot el que dura, passa lamor» qui rere aquest vers no veu un pas endavant respecte a dues coses ben difícils dacordar: realitat i esperança?
