Forner, Salvador
La visió d'un País Valencià fonamentalment agrari, i amb una escassa i dèbil industrialització fins quasi la dècada del 1960, ha sigut, amb lleugeres excepcions, una nota comú en els distints estudis que, des d'una perspectiva social o econòmica, han abordat la realitat valenciana dels últims vuitanta anys.
Des d'una òptica excessivament centrada en la ciutat de València, o en la comarca de L'Horta, s'ha vingut considerant que l'expansió industrial motivada per la conjuntura bèl·lica de 1914-1918 quedà truncada, amb el final de la guerra, al desaparèixer els efectes beneficiosos de la mateixa. Els anys de la Dictadura de Primo de Rivera i, inclòs, els de la Segona República haurien conegut, segons eixe mateix punt de vista, una recuperació del sector agrari i un creixent protagonisme dels grups socials agraristes.
Una primera aproximació a l'estudi de d'eixe període des de les comarques del sud del País Valencià pot ser d'utilitat per a introduir algunes matisacions dins d'eixa visió tradicional generalment acceptada. Al llarg dels anys vint va tenir lloc a la província d'Alacant una ampliació i consolidació del teixit industrial que va córrer paral·lelament a un important augment de la classe obrera industrial i a una significativa disminució dels efectius agraris. La menor riquesa agrícola de les comarques valencianes meridionals va fer irreversible, des de l'inici dels anys vint, una orientació industrialista que es va créixer durant la primera mitat de la dècada dels trenta.
El creixement quantitatiu del proletariat fabril i la progressiva superació dels marcs artesanals del xicotet taller i de la vinculació parcial a la terra de una bona part dels treballadors modificaren profundament les pautes de comportament tradicionals del moviment obrer. El socialisme fou el gran beneficiari d'eixa transformació, convertint-se, des de finals dels anys vint, en la força política i sindical amb major recolzament entre el proletariat industrial i agrícola de la província.
