Gil, Manolo
Manuel Gil Pérez (1925-1957) va ser un dels artistes emergents en la pintura espanyola de la generació formada en la postguerra. El seu treball innovador i arriscat va tindre lloc inicialment en l'àmbit del periode autàrquic de la dictadura, en el qual l'aïllament dificultava enormement els coneixements al voltant de la vanguardia, i amb posterioritat durant la dècada següent fins la seua desaparició, en la qual els contactes amb l'exterior van ser més fluïts i en la qual es va resoldre definitivament per a l'art espanyol la qüestió ajornada al voltant de la legitimitat de l'art no-figuratiu.
A diferència de la major part dels artistes, Manuel Gil, va escriure durant aquells anys les reflexions que tan complex panorama l'anaven sugerint, de tal manera que hui en dia, a més de pròpiament seues, les seus apreciacions ens apareixen com el testimoni viu de tota una generació. En aquest llibre es presenta per primera vegada la recopilació d'aquells textos i s'analitza les evolucions dels seus criteris teòrics, amb la intenció no només de contribuir a la millor comprensió del seu pensament i del seu interessant treball creatiu, sinó també de mostrar, per extensió, una bona part de les encreuades de l'art espanyol de tota una època.
L'estil directe d'aquestos Escritos sobre arte els proporciona una immanent frescor i la seua lectura ens remet a una personalitat que ens pareix immediata, com si de tots haguera sigut coneguda.
