Markam, CLElement
L'estudi de Markham, influït pels arabistes de mitjan segle XIX i, sobretot, pels escrits de Borrull, Boix i Jaubert, malda per provar l'origen musulmà de les obres de regadiu valencianes i murcianes i llur excel·lència tècnica, tot recorrent el país de sud a nord. Les comparacions amb altres regadius itàlics, sirians, peruans o aràbics sovintegen, per tal de poder fer aplicacions als territoris colonials britànics. Dedica particular esment als embassaments de Tibi i Elx i a les peculiars institucions d'administració del regadiu de cada sistema. La Séquia Reial del Xúquer i l'àmbit de l'Horta de València són tractats amb detall.
La part gràfica -especialment els mapes- no és la menys valuosa aportació del viatger britànic, que no fou l'únic en aquest camp de recerca. T.F. Glick ens evoca d'altres: J.P. Roberts (1860 ca), O.S. Moncrieff (1868) i F.W. Schoennemann (1913).
C.R. Markham (1830-1916) començà el seu aprenentatge geogràfic a la Marina Reial britànica, continuà fent d'arqueòleg a les ruïnes incaiques del Perú i després passà al servei de l'Oficina per a L'Índia, on va escriure molt sobre temes de geografia, botànica econòmica i tecnologia, relacionats amb el desenvolupament de l'Imperi britànic. L'interés històric per la tecnologia islàmica del regadiu el va portar a estudiar in situ els sistemes de reg de l'Espanya oriental en vista al desenvolupament agrícola del districte de Madura a l'Índia. L'informe que presentà a l'Oficina, publicat per la respectiva Secretaria d'Estat en 1867, és el text que ací aportem, traduït i acompanyat d'un estudi preliminar de T.F. Glick.
Després de 1877, Markham concentrà la seua activitat en el fonament de la investigació geogràfica i, fins i tot, de la docència. Fou secretari (1863-88) i després president (1893-1905) de la Reial Societat Geogràfica de Londres i promogué l'ensenyament geogràfic a Londres, Cambridge i Oxford i, sobretot, les expedicions científiques a l'Antàrtida.
