El rastre dels llibres

Els llibres han estat històricament i són encara l’eina clau per alliberar les ments, per a conèixer, per a estimular una sensibilitat més afinada, per assolir la percepció ampliada del món, de les relacions humanes i de les coses. Per això de vegades els han cremat, els han prohibit o els han amagat... Són un instrument extremament útil i, a més, plaent. Sobretot els llibres ben fets, ben editats. Aquells en els quals fons i forma s’acoblen amb resultats positius. En un poema tardà Bertolt Brecht lloava, al costat d’altres experiències agradables, el goig de «retrobar un llibre vell». Un llibre que havíem perdut de vista, que havia restat silent, oblidat, però que de sobte torna a dir coses. Ara bé, la galàxia dels llibres és inabastable, inacabable. Cal triar i cal garbellar. És a dir, orientar bé la lectura en funció de criteris i objectius ben definits. Seria una de les funcions de la crítica, que pot prendre moltes formes. En aquestes pàgines es tracta —amb voluntat de claredat— de molts temes i qüestions, títols i autors, amb obertura de compàs, a manera de cercles concèntrics, però sovint amb una atenció molt directa envers els llibres dels nostres autors i els esforços dels nostres editors. Enmig d’una recepció fragmentària o simplement de l’oblit i la postergació interessada, era escaient integrar en una panoràmica àmplia aproximacions a referents d’arreu, però també, especialment, a obres, autors, editorials i problemàtiques relacionades amb la nostra cultura i el context —tan crític de nou, a hores d’ara— en què es desenvolupa. Del present, per descomptat, però de vegades també d’un passat que «no acaba de passar», o que manté l’interès i incita a la (re)descoberta. Seguint sempre la petja, la influència, la fascinació, el rastre dels llibres.

Gustau Muñoz sap que l’únic remei és «perseverar, amb més experiència i sedimentació d’idees que mai». Això és el que fa amb generositat, complicitat i passió a El rastre dels llibres (...). Aquests de Gustau Muñoz no són uns escrits per al silenci. Són per a la paraula. Perquè sap que les coses, si no es discuteixen, no es debaten, no es repliquen o no s’assenteixen, simplement passen i desapareixen (del pròleg de Xavier Pla).