Aub, Max
Max Aub, que havia anat escrivint l'epopeia de la lluita i l'ideari republicans en els «Campos» anteriors, ara, en el darrer «Campo» (Mèxic, Joaquín Mortiz, 1968) es trobava davant del precipici, en el lloc de la tragèdia: «Este es el lugar de la tragedia: frente al mar, bajo el cielo, en la tierra. Este es el puerto de Alicante, el treinta de marzo de 1939. Las tragedias siempre suceden en un lugar determinado, en una fecha precisa, a una hora que no admite retraso». Campo de los almendros remet, sobretot en la primera part, als «Campos anteriores». No hi ha manera d'endinsar-se en la lectura del present camp sense conéixer-ne els altres. Els personatges ficticis, com els reals, tenen una història, un passat que els dona sosteniment. Motiu pel qual les al·lusions contínues en Campo de los almendros als restants «Campos» i altres narracions del Laberinto siguen com la saba que alimenta, que dona vida, un arbre frondós. El narrador reprén, en les primeres pàgines de la primera part de Campo de los almendros, el temps la primera quinzena de març de 1939 en què transcorre Campo del Moro. En la segona part retrocedeix el narrador a un temps els últims dies de març de 1939 ja narrat al final de la primera, amb una tècnica posada a punt en altres novel·les (Jusep Torres Campalans...) i extremadament suggeridora. La part tercera, que comença el primer d'abril de 1939, dona fe de com començava una nova era, aquella en què els republicans van ser desposseïts de la condició de subjectes històrics. Espanya ja era una altra. Com va escriure Tuñón de Lara: «Al terminar de leer este Campo no sólo se tiene la cabal impresión de haber vivido aquellos días de la Historia de España, sino también de haber captado sus grandes lineamientos más allá de cada una de sus múltiples historias y circunstancias personales, de las innumerables piezas cuya ensambladura constituye el acabado edificio de esta novela».
