Soler Molina, Abel
Nós, en Jacme de Vilaragut, cavaller, habitador de la ciutat de València e senyor de la baronia d'Albayda (...) lexam a Carmesina, criada nostra, tres milia solidos reals de València. Així comença l'assaig: amb una intrigant clàusula testamentària d'aquell qui fou el més cèlebre corsari de la història de la Corona d'Aragó, Jaume de Vilaragut i Vilanova (ca. 1403-1464).
El personatge en qüestió ja havia cridat l'atenció de Constantin Marinescu i Martí de Riquer. Els especialistes en el Tirant lo Blanc destacaven l'admiració que per ell sentia Joanot Martorell i l'identificaven com a informador de l'autor de la novel·la, pel que fa al setge de Rodes i altres aspectes de la Mediterrània oriental.
En efecte, Vilaragut defengué Rodes front als mamelucs, visqué a Xipre, caigué presoner del Gran Caramany un dels rivals de Tirant en la ficció i estigué pres del soldà de Babilònia (Egipte).
Tammateix, la relació personal de Vilaragut amb Martorell però també amb Martí de Galba, Roís de Corella o Isabel de Lloris (la dama que impulsà la primera edició del clàssic) fou molt més pròxima del que fins ara se sabia. A més, el corsari fou "senyor i tiran d'Albaida, la Blanca; els pintors el feien pujar en un cavall blanc quan volien pintar sant Jordi, i convivia a l'actual carrer dels comtes d'Olocau de València amb una donzella anomenada per casualitat Carmesina.
Les tres primeres parts del llibre són un esforç de reconstrucció exhaustiva de la biografia del noble corsari, amb profusió de dades i documents. La quarta part és un assaig historicoliterari, on es tracta de l'estrenu cavaller valencià i de la seua Carmesina com els personatges que posaren rostre als protagonistes de la ficció de Martorell, un cavaller que escrigué el Tirant en valencià i per a valencians: per ço que la nació d'on yo só natural se'n puxa alegrar.
