Pestaño Fariña, Rafael
El discurs teatral és un procés creatiu, però és també una herència. I el procés il'herència han d'evocar-se no tant des de la lectura, sinó més bé des de la representació. Encara millor, des de la concatenada interpretació de tots dos plans. Des del textdramatitzable i des del guió escènic en què finalment es constitueix. Des de l'espectacled'arribada i des del text sense espectacle. Fins i tot -ens atrevim a dir- des de l'espectacleque va donar origen al text. Camins d'anada i tornada. Teatre tot això. Espectadors virtuals d'aquell classicisme tots nosaltres. Precisament tots perquè el clàssic incorpora l'universalment compartit com a definitori de les nostres entitats. Per comprendresimplement hauríem de situar-nos en la talaia que divideix el que el teatre com a joccompartit ha estat sempre per a nosaltres. Potser així acceptem que l'encís del discursteatral equival al discurs de tantes vides encadenades als mateixos universals.
