Roger Costa-pau
Si a Cavada pell, el llibre anterior, el poeta havia arribat als cims i a les profunditats dun cos-paisatge, duna pell cavada que transformava lamor, a Ara en veure-hi el paisatge esdevé, finalment i malgrat tot, un nucli acollidor, expansiu i creador on reconstruir-se, alhora esquerda i sediments, una terra, una sang, un nom. Roger Costa-Pau és una de les veus poètiques més personals del panorama literari català, no només per la seva poesia al límit del llenguatge, sinó també per la poètica que la sustenta. En els seus llibres, la paraula irradia com a centre i es fa «única». El mateix poeta ha dit que li agradava «lexplosió de la imatge que fuig justament del poema», i a través de la força subtil de laigua, la veu poètica descendeix a larrel del sentiment i tot sovint lluita contra ella mateixa, però moltes vegades senlaira, emprèn el vol i resplendeix com el foc. La seva recerca té lalè dels ecos llunyans dalgun naufragi i la melodia dels càntics sagrats. (De lepíleg de Montserrat Garcia Ribas).
